La història de la biblioteca

UN RECORREGUT HISTÒRIC

Cent vint-i-cinc anys de biblioteca

1887

Testament

Rossend Arús i Arderiu fa el seu testament. Instrueix als seus hereus de confiança Valentí Almirall i Antoni Farnés, que fundin una biblioteca pública a Barcelona.

1895

Inauguració

Inauguració solemne de la Biblioteca Pública Arús amb una cerimònia popular on van participar més de 150 entitats cíviques, tres bandes de música, diverses corals i els Cors de Clavé. El bibliotecari era Eudald Canivell, i el fons inicial va ser de 24.000 volums.

1906

Exposició bibliogràfica

La Biblioteca deixa en préstec diversos llibres per a l’Exposició Bibliogràfica: 1833 al 1906, que formava part dels actes del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana.

1912

NOVES BIBLIOTEQUES

Van apareixent noves biblioteques a Barcelona, i en conseqüència la BPA nota un descens en el nombre de lectors.

1914

Exposició de les Arts del Llibre

La Biblioteca cedeix diverses obres per a l’Exposició de les Arts del Llibre, a Leipzig, a proposta de l’Institut Català de les Arts del Llibre.

1922

SUBSTITUCIÓ DEL BIBLIOTECARI

Eudald Canivell deixa el càrrec de bibliotecari. L’escriptor i periodista Josep Buxadé és nomenat pel càrrec l’any següent.

1929

EXPOSICIÓ INTERNACIONAL

La Biblioteca deixa en préstec diverses obres per a l’Exposició Internacional de Barcelona.

1939

TANCAMENT PÚBLIC

Mort de Josep Buxadé: la Junta decideix no designar un nou bibliotecari. La Biblioteca Arús es tanca al públic.

1955

INTENTS DE REOBERTURA

Es fan diversos intents de reobertura de la Biblioteca, sense èxit.

1967

REOBERTURA PÚBLICA

Concepció Rodergas, administradora del Patronat, aconsegueix la reobertura de la Biblioteca al públic. S’acorda no donar cap solemnitat especial a l’acte.

1976

ARRIBADA DE DONACIONS

A partir de 1976, després del franquisme, la biblioteca comença a rebre donacions de dirigents relacionats amb l’anarquisme, el cooperativisme i el moviment obrer. D’entre aquestes destaquen les donacions d’Hermoso Plaja, Diego Abat de Santillan i Albert Perez Baró.

1987

Amics de la Biblioteca Pública Arús

Es funda l’Associació d’Amics de la Biblioteca Pública Arús, amb l’objectiu d’evitar l’abandó de la Biblioteca, acostar el patrimoni de n’Arús a la ciutadania i convertir l’entitat en un nucli cultural viu.

1991

CENTENARI DE LA MORT DEL FUNDADOR

Es celebra el centenari de la mort de Rossend Arús i Arderiu amb la reinauguració de la biblioteca. 

1995

CELEBRACIÓ DEL CENTENARI

Centenari de la Biblioteca Pública Arús. S’inicien una sèrie d’actes commemoratius que tindran lloc al llarg de tot l’any i es crea el nou logotip de la biblioteca.

2006

OBRES DE REHABILITACIÓ

Entre 2006 i 2009 es realitzen obres de rehabilitació de l’edifici de la Biblioteca per ampliar-ne les instal·lacions.

2011

DONACIÓ DE Joan Proubasta

Joan Proubasta fa donació de la seva col·lecció de Sherlock Holmes, la més gran d’Espanya i una de les més grans del món.

2020

CELEBRACIÓ DELS CENT VINT-I-CINC ANYS DE LA BIBLIOTECA

La Biblioteca Pública Arús compleix el 125è aniversari. Es realitzen activitats, conferències i una exposició per commemorar-lo. 

ROSSEND
ARÚS

Barcelona, 1844 – 1891

Rossend Arús i Arderiu va néixer a Barcelona el 1844, fill de Pere Arús i Cuixart, distingit comerciant adroguer d’ultramarins i colonials, i en especial de colorants per a la indústria del tèxtil, provinent d’una família benestant de l’Hospitalet de Llobregat, i de Teresa Arderiu i Pons, natural de Das (Cerdanya). La bonhomia jove i festiva i el seu esperit satíric i crític l’acompanyaren tota la vida, però no n’impediren, sinó tot el contrari, un continuat compromís amb la defensa de la democràcia, la ideologia republicana federal, el catalanisme d’esquerres, el lliure pensament i la francmaçoneria. Fou, alhora, un filantrop sincer preocupat profundament pel progrés de la gent que l’envoltava.

Membre de la Societat del Born -el seu barri- s’implicà a fons en l’organització de les festes del Carnestoltes els anys seixanta i setanta del segle XIX i, com a secretari de l’entitat, fixà la llengua catalana com a oficial de la mateixa. Aquella societat, com d’altres més centrades en la promoció de balls o altres celebracions populars, en els que igualment intervingué, tenien una voluntat benèfica i d’ajut als desvalguts i necessitats, als que destinaven els beneficis i múltiples recaptes. Afegim que, més endavant, també participà en Lo Niu Guerrer, associació que d’alguna manera a partir del 1874 agafà el relleu de la Societat del Born.

D’altra banda, fou un home de teatre, i un escriptor obert a la crònica i la narració periodístiques, i també a la poesia de diversos gèneres, amb una dedicació en especial a la versificació epigramàtica. Com a home de teatre, impulsà i s’implicà en algunes societats, com la Flora (1864-1865) i la Tertúlia Catalana (1865-1871 i 1871-1873), que poc a poc adoptaren una voluntat professional i aconseguiren una envejable continuïtat, tot representant un ampli ventall de la producció del moment (sainets i comèdies, però també drames amb ambició), amb la inclusió destacada d’autors i obres en català, cada cop més majoritàriament. En aquest marc, desenvolupà, paral·lelament, la seva pròpia obra. Arribà a escriure, almenys, 46 obres en català i 7 en castellà (se n’han conservat en conjunt 52), totes elles, a partir de finals dels anys seixanta, estrenades i representades en teatres comercials, i de les quals se n’editaren una quinzena. Algunes amb un notable èxit. Més enllà de la vessant satírica i l’obra d’agitació política, hi ha una varietat de gèneres, amb comèdies i drames realistes de denúncia social, teatre de màgia, recreació de la rondallística popular, fins teatre de referència bíblica. En totes elles traspuaven les idees de progrés i llibertat i també de defensa dels interessos dels sectors populars i de crida a la il·lustració, que mantenia l’autor. Fou, en aquest sentit, una peça important de la renaixença teatral catalana del vuit-cents, en la que, sens dubte, excel·liren Frederic Soler -Serafí Pitarra- i Àngel Guimerà. Així mateix, Arús fou un empresari i es preocupà de llogar i gestionar diversos teatres, adreçats a un públic que es volia massiu i popular. Fou el cas, els anys setanta, del Teatre d’Olimp, al carrer Mercaders, i de l’Espanyol, quan era a l’inici del Passeig de Gràcia, i del de Sant Andreu; amb major ambició, a partir del 1876 i al llarg dels anys vuitanta, també, del Teatre del Bon Retir, a la plaça de Catalunya, entre el Passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya.

Amb l’enderrocament de la monarquia d’Isabel II el setembre del 1868 i el posterior adveniment de la Primera República el 1873, Rossend Arús, com d’altres joves liberals amb sensibilitat social, s’involucrà en la política i, alhora, amb la maçoneria. S’afilià al Partit Demòcrata Republicà Federal i formà part de diversos comitès del mateix, a més de ser candidat, sense èxit, a les eleccions municipals, en una època on ja era molt intensa la seva dedicació a l’escriptura i la pràctica teatral. La fi del Sexenni Democràtic i el retorn de la monarquia borbònica refredà la seva militància més orgànica, però no deixà per això, si més no formalment, de pertànyer al partit republicà federal. S’obrí llavors, més obertament que mai, al compromís i la militància política catalanista, al costat de Valentí Almirall, sempre en llocs discrets però decisius com eren les secretaries dels diversos comitès i comissions organitzadores. Així, successivament, s’implicà en la preparació i celebració dels primers congressos catalanistes (el del 1880 i el de 1883), la fundació i desplegament del Centre Català a partir del 1882, o la reunió dels Jocs Florals del maig del 1888.

Rossend Arús va ingressar a la maçoneria el 16 de maig de 1866 a la Lògia La Fraternitat núm.1 de Barcelona, i el 1884 n’assolí el grau 33 (grau màxim segons el ritu escocès). Fou després membre d’altres lògies: La Verdad, núm.17 (Barcelona), el Gran Capítol Català, Pureza núm.2 (Lisboa), Unión Ibérica núm.252 (Madrid), La Sagesse (Barcelona), Perfetta Unione (Itàlia) i s’adherí al Gran Consell de la maçoneria portuguesa. El 1881 creà la lògia Avant núm.149 (Barcelona) de caire catalanista i de la qual n’esdevingué mestre venerable. El 1886 es celebrà l’Assemblea Constituent de la Gran Lògia Simbòlica Regional Catalana i Rossend Arús fou escollit així gran mestre de la maçoneria catalana.

També cal destacar la seva àmplia obra periodística. A part d’algunes col·laboracions més escadusseres, aquestes foren especialment intenses i continuades a La Llumanera de Nova York (1874-1881), una revista de gran format, il·lustrada i prestigiosa, que publicà allí Artur Cuyàs en català. Assoliren un gran èxit algunes de les seves sèries costumistes i, sobre tot, les seves Cartes a la Dona, on, signades amb l’heterònim Pau Pi i Pla, literaturitzà una crònica de l’Exposició de Filadelfia, a través de les hipotètiques missives de l’alcalde de Das a la seva muller. A més, també amb regularitat, col·laborà en el Diari Català (1879-1881), que assegurava Valentí Almirall, i en la Tramontana, (1881-1896), el setmanari lliurepensador que dirigia i sostenia l’anarquista Josep Llunas i Pujals. Tot plegat, al costat de la seva presència a les planes de setmanaris de llarga durada i gran èxit popular com L’Esquella de la Torratxa, i La Campana de Gràcia i d’altres revistes. Arús mateix va promoure algunes publicacions, amb unes temàtiques monogràfiques: en direccions ben distintes, una de les primeres revistes taurines que s’editaren a Catalunya, Pepe-Hillo (1874-1878); o La Luz (1885-1886), òrgan del cercle homònim i de la Unió Lliurepensadora de Barcelona, de major abast i intencionalitat ideològica, així com el Boletín Oficial de la Gran Logia Simbólica Regional Catalana (1886-1887).

Arús morí el 1891. En el seu testament nomenà marmessors i hereus de confiança Valentí Almirall i Antoni Farnés, un antic gestor de l’empresa familiar, als quals havia manifestat les seves darreres voluntats. En especial, havien de gestionar i assegurar l’acabament de la construcció de la Casa del Comú -l’ajuntament- i les escoles, per un costat a Das, el poble de la seva mare, i, per l’altre, a l’Hospitalet, el poble del pare. A més, el pis principal i l’edifici on vivia, al Passeig de Sant Joan, havien de ser remodelats per tal d’establir-hi una biblioteca oberta a tothom, al poble de Barcelona. Així es feu en tots els casos i, la Biblioteca Pública Arús fou solemnement inaugurada el 24 de març de 1895, amb una celebració que comptà amb la participació de múltiples entitats i una gran gernació de gent.

VALENTÍ
ALMIRALL

Barcelona, 1841 – 1904

Valentí Almirall provenia d’una família benestant de Barcelona. Tot i llicenciar-se en dret per la Universitat de Barcelona, va preferir dedicar-se a la vida política en lloc d’exercir. Durant els anys de joventut, Almirall va freqüentar diverses tertúlies, entre elles la de la rebotiga de Frederic Soler, Pitarra, on va poder conèixer altres intel·lectuals de l’època com ara Conrad Roure, Josep Anselm Clavé o Josep Lluís Pellicer.

Almirall va participar activament en la Revolució de 1868 com a dirigent del Partit Republicà Democràtic Federal, rebutjant l’autoritarisme espanyol en favor d’un estat federal, seguint el model suís. En aquesta època va fundar el diari El Estado Catalán, va dirigir el diari El Federalista i va participar en el Pacte de Tortosa. El 1869 es va haver d’exiliar a França, i no va tornar a Barcelona fins que li van concedir l’amnistia.

El seu compromís amb el catalanisme el va portar a dirigir el primer diari escrit en llengua catalana, el Diari català; a participar activament en el primer i segon Congrés Catalanista (1880 i 1883); a fundar la primera organització política catalanista, el Centre Català; a participar en la redacció del Memorial de Greuges; i, sobretot, a publicar Lo catalanisme el 1886.


Rossend Arús, de qui era un gran amic, el va nomenar, juntament amb Antoni Farnés, marmessor i hereu de confiança. Com a tal, va ser l’organitzador de la Biblioteca Arús.

L’any 1898 es va casar in articulo mortis amb la seva companya Rosalía Palma, i va morir d’apoplexia el 1904.

ANTONI
FARNÉS

Barcelona, 1840 – 1904

Antoni Farnés era l’empleat de confiança del magatzem de drogueria i ultramarins de Pere Arús, i com a tal, coneixia prou el negoci familiar dels Arús com per assumir-ne la gestió de manera progressiva fins que Rossend Arús el va nomenar cogerent i, després de la seva mort, va acabar comprant tot el negoci.

No es coneixen gaires detalls de la seva vida, tot i que sabem que devia ser del mateix barri que els Arús, entre el Born i la Porta Nova, ja que de jove havia participat en alguna de les societats que va impulsar Rossend Arús. Va mantenir relació amb aquesta família i el seu negoci durant tota la vida, fins al punt en què Rossend Arús el va nomenar marmessor i hereu de confiança juntament amb Valentí Almirall.

Des de la mort d’Arús, es va ocupar de dur a terme els seus projectes filantròpics: els edificis consistorials i les escoles públiques de Das i l’Hospitalet de Llobregat, i la Biblioteca Pública Arús.
El 24 de març de 1895, dia de la inauguració de la Biblioteca, Farnés va ser nomenat oficialment vocal de la Junta, amb el càrrec d’administrador-tresorer; és probable que ell dissenyés el sistema econòmic i financer que hauria de sostenir la institució a partir d’aquell moment.

Antoni Farnés va morir el 18 de març de 1904, havent aconseguit un negoci pròsper i diverses propietats, tot i que no sembla haver-se casat ni tingut descendència.

EDUALD
CANIVELL

Barcelona, 1858 – 1928

Eduald Canivell va ser el primer director de la Biblioteca Pública Arús. Format a París, va treballar de tipògraf durant molts anys, i va ser també historiador de les arts gràfiques i activista politicocultural. Professional pulcríssim, va ser premiat i elogiat a Itàlia i Alemanya. Anarquista, catalanista i maçó, va participar en mítings en defensa de les escoles laiques, i va conèixer Valentí Almirall i Rossend Arús cap al 1882, quan tots tres militaven al Centre Català.

Com a director de la Biblioteca Pública Arús, Canivell va contribuir amb Almirall a la tria i adquisició del fons inicial de la Biblioteca. En aquest sentit, tots dos van comprar milers de documents en llibreries de Catalunya, Europa i Amèrica, i van configurar un dels cànons bibliogràfics més moderns que aleshores es podia trobar a les biblioteques catalanes. Tot fa pensar que els criteris catalogràfics i el tractament documental del fons van ser obra seva, amb l’ajuda de Cels Gomis i altres membres del personal.

Canivell sempre va creure fermament en la funció de foment del coneixement que havia de tenir la Biblioteca, una formació adreçada a tothom, sense distinció ni discriminació per raó de classe, sexe o edat. Per tant, comptava estadísticament com a usuari qualsevol persona independentment del seu gènere o edat. També va afavorir l’accés de la classe obrera al centre, obrint en diumenges i altres festes de precepte, però amb escàs èxit.

L’any 1922 va renunciar al càrrec, i sis anys més tard va morir com a conseqüència d’un atropellament de motocicleta, tot i que algunes fonts afirmen que es tractava d’un cotxe, o un tramvia.

CELS
GOMIS

Reus, 1841 – Barcelona, 1915

Cels Gomis va ser secretari de la Junta de la Biblioteca Arús, i un reconegut folklorista, divulgador de la ciència i activista revolucionari. Enginyer de professió, l’any 1869, arran del fracàs de la Insurrecció Federal, va haver-se d’exiliar a Ginebra, on es va afiliar a l’Aliança de la Democràcia Socialista de Bakunin. Després es va traslladar a Madrid, i es va convertir en un dels principals divulgadors del bakuninisme i la Internacional a Espanya.

“Laboriós catalanista”, partidari de l’autonomia de Catalunya i bon amic de Valentí Almirall i Rossend Arús, va tenir una relació força estreta amb el Centre Català, a la Biblioteca del qual va donar i dedicar un bon nombre de llibres.

Com a folklorista, es va destacar per l’ús d’una metodologia molt avançada, recollint la cultura popular i tradicional tal com l’informador li explicava, intervencions per part del col·lector. També indicava el nom, l’edat i la població d’origen de l’informador, i tractava sense prejudicis morals les creences i supersticions del poble, amb la intenció de conèixer el conjunt de la vida popular.

Secretari de la Junta de la Biblioteca Arús, va ajudar el director Eudald Canivell en les tasques de confecció del Catalech general. D’acord amb el director, també va proposar obrir la Biblioteca els diumenges i altres festes de precepte per afavorir l’assistència dels treballadors.

La Biblioteca estarà tancada per vacances des de l’1 al 31 d’Agost inclusivament.
La Biblioteca estará cerrada por vacaciones desde el 1 al 31 de Agosto inclusive.
The Library will be closed for holidays from 1 to 31 August inclusive.